'No miris' ja s’ha estrenat al Festival Grec i al setembre farà temporada al Teatre La Biblioteca

Els dies 9 i 10 de juliol, No miris, la nova producció del Teatre de l’Aurora i Cultura i Conflicte, s’ha estrenat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins la programació del Festival Grec de Barcelona. Les dues funcions han exhaurit totes les localitats i han culminat amb llargues ovacions del públic dempeus, en una estrena marcada per la intensitat emocional de la proposta i per la presència de Verónica Estay Stange, protagonista real de la història que inspira l’espectacle. 

L’estrena ha reunit tant professionals de les arts escèniques acreditats al Grec PRO com públic general, convertint-se en una de les cites destacades d’aquesta edició del festival. La bona acollida confirma l’interès que desperta una proposta que aborda qüestions tan universals com la memòria, la responsabilitat individual, els vincles familiars i les zones grises de la condició humana.

Després del seu pas pel Grec, No miris iniciarà una nova etapa amb temporada a La Perla 29, al Teatre La Biblioteca de Catalunya, del 22 de setembre al 18 d’octubre. Posteriorment, l’espectacle viatjarà a Madrid, on es podrà veure al Teatro de la Abadía del 22 d’octubre a l’1 de novembre, abans d’emprendre una gira prevista per a la temporada 2026-2027.

No miris, dirigida per Joan Arqué i creada a partir de la investigació documental de Cultura i Conflicte, és una ficció basada en fets reals que combina thriller escènic i teatre documental per explorar les zones grises de la condició humana. Amb Pep Cruz, Marta Marco, Gemma Martínez i Erol Ileri en escena, l’obra parteix del cas real de Verónica Estay Stange, filla de represaliats de la dictadura xilena i neboda de Miguel Estay, El Fanta, un dels principals col·laboradors de la repressió pinochetista. A través d’aquesta història familiar marcada per la contradicció, el silenci i la memòria, el muntatge reflexiona sobre la fragilitat de les democràcies, els límits entre el bé i el mal i la facilitat amb què la por, el ressentiment o la incertesa poden conduir a la deshumanització, alhora que planteja preguntes incòmodes sobre la responsabilitat individual, l’amor i la capacitat de reconèixer el monstre, fins i tot, en nosaltres mateixos.